Feia temps que no la sentia i em va emocionar, no sé per què. Potser per la melancolia de la veu, la guitarra, la lletra. M'encanten els Beatles, sóc fan del disc Blanc! Rocky Racoon, Blackbird, Sexy Sady, Happiness is a Warm Gun, Savoy Truffle. I no els escolto, ja. D'adolescent, agafava el ràdiocasset Fisher Price i posava les cintes gravades amb els discs blau i vermell una i altra vegada mentre em dutxava. Cantava el Love Me Do, Eleanor Rigby, Lucy in the Sky with Diamonds. Des de llavors, em sé totes les lletres. És curiós, tot i sentir les cançons d'una forma tan i tan espaiada en el temps, els temes dels Beatles tenen alguna cosa que fa que les lletres siguin inoblidables.
Crec que m'enduc "El gran amic gegant" a Menorca. Tinc ganes de sentir-me petita una altra vegada. Que fàcil era tot, llavors..., i qui pogués escriure històries tan fantàstiques com el Roald Dahl. És fantàstic. Durant un temps, vaig tenir el costum de comprar algun llibre en anglès del Dahl en tots els viatges que feia al Regne Unit: James i el préssec gegant quan vaig ser a York, The Twits quan vaig estar a Londres a 3r de BUP. Però des d'aleshores, no ho he tornat a fer. Ara em conformo a recordar i a recomanar aquestes històries tan màgiques, sens dubte d'un dels grans de la narrativa infantil.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
bon comencament
Publica un comentari a l'entrada