Declaració d'intencions

He reprès la llibreta on acostumava a escriure els meus pensaments i inquietuds, els esborranys de les cartes als amics i als desitjats, però també els dels contes. Mentre passo pàgina recordo que m'agradava escriure a mà perquè, entre d'altres coses, tal com havia sentit a dir al Belbel, paraula que s'esborra de l'ordinador és paraula perduda. A més - i això ho dic jo-, la lletra manuscrita reflecteix l'estat d'ànim de l'escriptor, i no només això, sinó que s'impregna d'una aura més romàntica, només pel fet que les fulles en què han estat escrites van ser acariciades per la mà d'un altre amb el llapis, els ulls, però també l'ànima.
En fullejar aquelles pàgines amb lletra desordenada i irregular, he estat conscient de fins a quin punt escrivia, i de la passió amb què ho feia; però sobretot, m'he adonat que fa molt de temps que no ho faig...
Es pot dir que vaig començar a escriure als 7 anys: a aquella edat escrivia el meu primer poema –de 4 versos- i un primer conte en què hi havia més dibuix que no pas lletra i que –com moltes altres coses a la meva vida- no vaig arribar a acabar mai. Als 9 anys vaig escriure la meva primera –i última- obra de teatre, que no es va arribar a representar mai degut a les desavinences entre els actors i per la incapacitat d’una directora novella –jo- que, tot i les aspiracions, no era, ni de bon tros, el Flotats.
Durant els anys següents, crec que no vaig escriure res més que no fossin les redaccions per a l'escola. Cap als 13, però, se'm va despertar, de nou, la inquietud. Per mi era un repte resoldre el problema que plantejava escriure una història: tenir un bon inici, un desenvolupament que mantingués l'interès, però sobretot, un final que fos rodó. I això, sempre intentant trobar la paraula justa i no ser cursi ni farfagós -tasca difícil, sobretot en l'etapa de l'adolescència!
Escrivia contes i els presentava a certàmens literaris i veia que allò que feia potser no estava tan malament! Per altra banda, m'ho passava bé fent-ho i a sobre em proporcionava uns diners que van ser, durant anys, el meu únic mitjà per finançar viatges a llocs desconeguts que retroalimentaven la meva passió per escriure i sense els quals no seria -ni de bon tros- qui sóc ara.
A més dels viatges, és evident que la literatura també ha alimentat la meva inquietud i la meva sensibilitat. He d'admetre, però, que no és l'única font de què m'he nodrit, i tant que no! Cada cop m'és més difícil trobar algun llibre que m'apassioni, que m'emocioni. I jo no sóc una devora-llibres! Podríeu dir que sóc una devora-tot-allò-que-sorprèn-i-emociona, més aviat: des d'una conversa, a una fotografia, una pel·lícula, una cançó, una abraçada o un bon sopar!
Ara que analitzo el meu passat, el miro amb certa melangia. Com us he dit, darrerament no escric gaire. Si més no, sobre paper. M'encanta, però, observar la gent, i us confesso que més d'una vegada els meus companys de trajecte han esdevingut personatges d'històries que fins i tot veig escrites, paraula per paraula, amb les comes, els punts i els punts i coma, a la meva ment. Sempre penso a treure una fulla de paper i un bolígraf, però tot es queda en la intenció. Potser és per la mandra? Potser la inseguretat: el fet de pensar que si no sóc capaç de fer alguna cosa d'excepcional no val la pena embrutar paper. El que sí que potser he estat és una mica covarda de no continuar, de deixar enrere el meu somni d'infantesa.
Quan feia segon d'EGB ens van preguntar què volíem ser de grans. Jo ho tenia claríssim: mentre que les nenes volien ser o mestres o infermeres i els nens policies o investigadors privats, jo volia ser escriptora. Que jo sàpiga, cap d'aquells ha arribat a ser allò que anhelava quan era un tap de bassa, però potser jo podria ser la primera?