Falten 6 dies, 6 dies i a aquesta hora ja seré a punt d'arribar a l'aeroport de Luton. El Nikos, el noi grec que vaig conèixer aquest estiu entre Chalcis, Atenes i Lavrio, em vindrà a buscar en cotxe. Serà la primera pàgina que escriuré d'una nova vida que s'enceta sempre que marxes una temporada.
Sempre fa respecte marxar fora, sobretot per la por a allò que és desconegut. Però també em fa il·lusió. Des que vaig tornar d'Erasmus que penso que vull tornar a marxar. Les meves amigues sempre m'havien dit que en un futur no m'imaginaven aquí, sinó a l'estranger. Peut-être. I hope so. Ara serà per una temporadeta curta, però prou com per assaborir una ciutat tan fascinant com Londres i per tornar a agafar embranzida per emprendre nous projectes a l'estranger. Em fa pànic veure'm d'aquí a un o dos anys asseguda en un despatx fent informes ambientals o passant teletips, morta de fàstic i, a sobre, a Catalunya.
M'encanta imaginar-me passejant per portobello un dissabte pel matí per anar a comprar la fruita i la verdura, mobles de segona mà, o un d'aquells vestits tan i tan xulos que vaig veure el cap de setmana passat. I entrar a la meva casa a Notting Hill -a veure si hi ha sort i en trobo una-, saludar els meus companys, preparar el dinar, llegir i fer la migdiada i quedar per la tarda per anar a algun museu, conèixer algun nou barri o, simplement, per fer passar les hores davant d'un capuccino.
I quan torni, com quan vaig tornar d'Erasmus, em semblarà que les coses aquí van a càmera lenta. Suposo que vindré amb un anglès millor, amb alguns quilos de més dels que ja tinc, i amb un grapat de nous amics i noves experiències. Ja no tindré aquella sensació tan estimulant de conèixer llocs i gent nova cada dos per tres, però sí aquella agradable sensació que has crescut una mica, que has après i que amb la distància, has renovat aires que ja estaven una mica viciats.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
Àngels, me'n alegro de llegir aquesta escletxa d'optimisme en les teves línies, encara que les trobo una mica farcides d'excepticisme. Tanmateix, com ja t'he dit moltes vegades, has de sentir-te priviliejada per l'oportunitat que se't presenta i per tot el camí per recòrrer que s'obre davant els teus peus.
Sobre el fet de marxar a viure fora, luxe que no he tingut el gust de fruir, crec que ha de ser molt enriquidor, enormement. PErò no entenc aquesta dèria que a voltes teniu, els que heu estat fora, de desprestigiar el fet de viure a Catalunya o BCN. Evidentment que marxar és crèixer, però potser no som prou conscients de la sort que tenim de viure a BCN o voltants. Crec que també s'han de valorar aquestes coses. Podria ser molt pitjor...
Una abraçada
Òscar
Sí, el gran mestre Martí Boada, des del punt de vista ambiental, fa una analogia a allò que tu comentes. Ell parla de l'"escapisme ambiental": acostumem a valorar els grans paisatges exòtics que tenim lluny de casa quan no sabem valorar allò que tenim a prop. Anem a Cancun quan podríem estar a una platja millor a Formentera o a Menorca. Ens encanta la selva amazònica quan al Montnegre hi ha també moltíssima diversitat.
En el meu cas, no és que no m'agradi viure aquí. Barcelona té moltíssimes coses a oferir! I trobo que tens raó: és cert que acostumem a mitificar les grans ciutats com Londres, Berlin, París o Nova York i desconeixem allò que tenim a tocar de la mà... Però ara que sóc jove, m'atreu molt descobrir-les, aprendre noves maneres de fer..., i viure en un país és, segurament, la millor manera de fer-ho. I en relació amb el que he dit a la meva entrada, volia dir que prefereixo treballar en una merda de lloc a l'estranger que no pas a Barcelona.
Hola Àngels! estic apunt de marxar a Leon i encara no tinc molt preparat lo que he de dir, pero bueno serà una escapadeta petita que potser m'anirà bé.
Espero que trovis casa aviat i que t'ho passis molt bé per Londres.
Torna a BCN eeee!! ;)
Sergi.
Gracies, sergi!!!!
Publica un comentari a l'entrada