El tupperware: la seva cultura i les diferències de classes

Vaig a escalfar-me el tupper. He de pujar 2 pisos per anar a la cuina o "Office", com li diuen aquí. Sempre hi ha 2 o màxim 3 persones dinant. I això que l'edifici és alt -crec que hi ha, almenys, 6 plantes- i, dedueixo que hi ha, per tant, força treballadors. Però no. Aquí només es treballa 2 tardes a la setmana, i part de salari es destina al bocata del dia i el cafè amb llet dels matins i el menú del Manolo dos migdies a la setmana. Perquè, com he dit, la cuina sempre és ben buida.
Degut a la solitud i als 2 minuts que he hagut d'esperar fins que ha sonat el "clinc" del microones, he reflexionat sobre el tupper i sobre què representa. He treballat pocs anys a la meva vida, però sempre en llocs diversos..., i crec que apunto maneres per fer un mini estudi sociològic -digueu-me pedant- d'aquesta capseta de plàstic que tots hem dut algun dia.
Al lloc on m'explotaven, hi havia un menjador una mica zulo amb una màquina de cafè molt bo, no fos cas que els treballadors baixessin al bar de sota a esmorzar i deixessin de pencar 20 minuts. Baixar a dinar era un fet excepcional, segurament perquè amb la feinada que teníem i el poc que ens pagaven era un luxe.
M'agradaven les converses que es generaven al voltant de la carmanyola: què portes, avui? Com ho has cuinat? Era una bona manera d'aprendre receptes noves o de saber que a casa d'aquest company de feina no hi aniràs mai a dinar o sopar perquè si no acabaràs amb una perforació d'estómac. O, al contrari, pots acabar descobrint un bon partit!
Amb tot, aquest petit element de la vida quotidiana de currantes i estudiants permet fer un petit retrat del seu amo: pots saber si a casa es menja bé; si li ho preparen és que el cuiden molt i que encara és una mica dependent; si s'ho fa ell/a, és espavilada i organitzada. Pots entendre si els mitxel·lins es deuen a la mala alimentació o a les visites fora d'hores al forn de pa o a la botiga de xuxes...
És, també, un element que cohesiona. Dóna tema de conversa -el que acabo de comentar; molt superficial, sí-, i serveix perquè els companys de feina ens trobem en un moment de descans i ens coneguem una mica més. I perquè rajem dels jefes, siguem francs. Perquè, és clar, els jefes no porten mai tupper per no barrejar-se amb la plebs!
Recordo, en una altra feina, les converses al voltant de la tele, o com ens explicava la C. que donava cava i llagostins al seu gos per Cap d'Any. I llavors, les estones -més llargues del compte- al cafè italià que hi havia 2 cantonades més amunt per prendre un bon tallat i un tros de tiramisú. Són estones entranyables..., que ara no tinc, a canvi de més temps lliure!
Però és que, ben mirat, són els moments que donen més vidilla als dies grisos de la vida laboral. I es troben a faltar una mica.
Em prometo, de totes maneres, que un dia m'escaparé per retrobar-me amb els meus antics companys, que treballen a 5 minuts d'aquí, per compartir les mandarines, rentar els plats junts o deixar-los tastar el meu cous-cous!