En quatre o cinc dies m'he trobat 3 vegades el mateix home en llocs i hores diferents, però en una mateixa ciutat. La primera vegada, no recordo on va ser. El vaig reconèixer, però. És un crític de cinema o de música, crec, i professor de Comunicació Audiovisual a la UPF. Si més no això em va dir ma germana quan li vaig descriure, després que parlés un cop amb ell davant del seu despatx per preguntar-li on era no sé qui o què -d'això ja deu fer un any, o més. I és que és peculiar: prim i no especialment alt, amb cabell canós i amb tupè, i ulleres de sol. Porta unes All star de pell marró, i sempre se li veuen perquè, pel meu gust, a l'hora de fer-se la vora els va fer massa curts. Sempre camina a poc a poc, i llegeix mentre avança, solitari, en el seu periple.
El segon cop me'l vaig trobar al passeig de Sant Joan, mentre esperàvem alguns companys per marxar cap al Maresme, a casa d'un amic que ens convidava a una costellada -bé, barbacoa- i a passar el matí a la platja.
El tercer cop va ser abans d'ahir; va baixar del mateix tren amb què viatjava jo, a Gràcia.
Ara que hi penso, si és que vull seguir la lògica de les nostres trobades, m'hagués tocat veure'l ahir de nou. Potser me'l vaig creuar i no el vaig veure. O potser em toca demà, o demà passat, o vés a saber quan! I potser resulta que el temps que hi ha entre les nostres intermitents coincidències segueix algun tipus de pauta com aquelles que has d'acabar deduint en els testos d'intel·ligència. No sé si m'explico; vull dir aquelles seqüències en què has de deduir quina figura ve després.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada