Així seria capaç de potinejar la merda que s'ha vessat sobre aquests dies amb un somriure. Per què, de vegades, sóc tan pessimista? M'he gastat pasta per anar a Londres i trobar un pis guai i al final torno amb les mans buides i amb menys calers al compte corrent. També m'he enfadat amb dos grans amics. A un, suposo que no l'he perdut; a l'altre, no ho sé pas. A tot això cal afegir-hi la feina que em queda per fer, l'inici del curs, el buit en el meu compte corrent que suposarà fer-me càrrec de la matrícula de la uni, i una visita al metge que no comptava que hagués de fer... Sí, ja sé que alguns deveu pensar que sóc una persona afortunada i tota la pesca, i que no hauria de queixar-me. Ja ho sé, que ho sóc, però també penso que encara que la meva merda faci menys pudor que la de moltíssima altra gent, al cap i a la fi, també és merda. O no?
6 comentaris:
Àngels, m'entristeix llegir la teva tristesa. Ja sé que no val de gaire repetir-te l'l·lusionant camí que tens per endevant, però sempre ho has de tenir present...Entenc el que dius referent a la teva merda...Tots els problemes són importants (els que valen la pena sustantivar-los com a tals), l'únic que canvia és l'importància que cadascú en donem. Espero veure't abans que marxis. Baixaràs a BCN pel BAM no?
Un petonàs!
Jo tenia entés que la vida era una to,to,tómbola...Revisaré les meves certeses a partir d'ara perquè se't llegeix molt convençuda sobre això de que l'existència és només una merda amb diferents graus de fragància... No desesperis, dona, que sempre hi ha un camí no transitat esperant a la cantonada. I si aquesta cantonada és a Pidally Circus, doncs molt millor... Apa, ja te deixat un comentari.
Gràcies als dos! Tot i que ignoro qui és l'usuari anònim i per la meva xafarderia..., doncs m'agradaria saber-ho! O potser ja sé de qui es tracta? Pot ser que siguis un noi a qui dec uns quants litres d'orxata?
La veritat és que ja estic millor. Ha estat un d'aquells dies que tot ho veus negre, però segur que demà sortirà el sol.
Estudies Periodisme, aquest any acabaràs la teva segona carrera, viuràs una temporadeta a Londres, has pogut treballar en algo relacionat no amb una de les teves carreres, sino amb les dues, tens bons amics q t'estimen, un munt de projectes i tota la vida per viure.
Si senyora, és per estar ben trista...
Bé, tothom té dret a tenir un mal dia, no?
I tant, però millor no tenir-los... i menys per coses amb una importància relativa. Si acabes perdent l'amistat podria ser q aquesta no fos tan forta com aparentava...
Ànims!
Publica un comentari a l'entrada