Mandra (de Manolo Martínez, columna publicada a l'Avui del 29 de setembre de 2005 i que descriu l'estat en què em trobo de forma perenne)

(Fotografia d'Henri Cartier-Bresson)


I – Intencions; obvietats.

Ser mandrós és esgotador. Ni paradoxa ni res; literalment. No hi ha cosa que cansi més que la peresa. Ara torna a estar de moda fer-ne elogis; bé, prova d'escriure'n un. Primer t'hauràs d'informar: et connectes, busques ”elogi peresa” i trobes deu, cent articles per llegir. Aleshores què, els llegeixes? I després escriuràs la teva visió del tema? Més aviat comences a entrar a les webs de sempre, agafes un grapat de patates fregides, engeges la tele, passen tres quarts d'hora, tornes a començar. Tot mirant els Lunnis, penses “Ara em poso a fer l'elogi” o, si ets de tarannà més tràgic, “Quan faré alguna cosa? Després? Demà? Serà possible que no la faci mai, la cosa?”. I ells, mentrestant, sense misericòrdia, Ven con los Lunnis. És demoníac. És esgotador.
Pregunto als meus amics, “Us passa el mateix?”. Em miren amb gest compassiu: és clar que els passa el mateix; cap d'ells no ha fet res, mai. Tot és flotar de casa a la feina i torna cap a casa, cafès a la màquina, solitaris del Windows, una frenesia d'obrir i tancar finestres, imprimir paperam i llençar paperam; això els que treballen fora. Els altres resten estupefactes al sofà, mirant la catifa (o un gif animat) com si fos un mandala, en pijama; o baixen al supermercat a donar una causa digna al mal de cap que ja tenen, i s'enfronten perplexos als semàfors. Després, de mica en mica en petitíssima mica, es va escrivint una frase del projecte (els qui estudien), una transparència de la presentació al client (els freelance d'una cosa o altra) i al final del final, lents com glaceres, s'arxiven uns documents a l'ordinador que són el que s'ha fet, el resultat de la feina. Llavors torna a ser, posem, novembre i han passat dos mesos des de l'última vegada que es van jurar que a partir d'ara, que mai més, etc.
La pregunta fatal: és cosa del nostre temps? És novetat, aquesta mandra omnívora? No ho sé, però no ho crec; per mí que, des de sempre i pertot arreu, la gent mira el que és a punt de fer i pensa, espera, em faig un te.