The Police sempre ha estat un dels meus grups preferits. M'encanten les lletres, les melodies. Adoro cançons tant perfectes com Message in a Bottle, So lonely, Every little thing she does is magic, Synchronicity o Don't stand so close to me. Són algunes de les cançons de la meva adolescència i post-adolescència. Admeto, però, que més enllà dels grans èxits, hi ha moltes cançons que no m'agraden gaire. M'avorreixen.Recordo que, amb 15 o 16 anys, passava algunes tardes de dissabte mirant un vídeo d'un concert de la gira de Synchronicity, l'última -si no m'equivoco- abans que es dissolguessin. I m'enamorava cada cop més del bateria, l'Stewart Copeland. És estrany, perquè tot i que m'atreia, a la vegada el trobava més aviat lleig. Només m'agradava quan el veia tocant la bateria -i és que era tant i tant bo!
Vaig tenir un nòvio que tocava el baix i que cantava en un grup -que encara existeix i que, per cert, ben aviat llançarà el seu primer disc. Recordo que sempre es queixava, entre bromes, que a les noies ens agraden sempre els bateries. No sé què dir-hi. És difícil generalitzar. En el cas del Copeland, només sé que trobava atractiu veure'l suat i musculós, i molt sexy l'energia que posava al tocar el seu instrument -no és una broma fàcil, parlo de la bateria... M'agradava veure com cantava els cors de So lonely i es protegia els dits de les mans amb cinta aïllant negra. Ni tan sols l'estètica m'agradava: sempre anava amb samarretes sense mànigues, i pantalonets curts típics dels '70 i que ara només trobo al Women' Secret. Tot i així..., per alguna raó, era extremament sexy.
Vaig tenir un nòvio que tocava el baix i que cantava en un grup -que encara existeix i que, per cert, ben aviat llançarà el seu primer disc. Recordo que sempre es queixava, entre bromes, que a les noies ens agraden sempre els bateries. No sé què dir-hi. És difícil generalitzar. En el cas del Copeland, només sé que trobava atractiu veure'l suat i musculós, i molt sexy l'energia que posava al tocar el seu instrument -no és una broma fàcil, parlo de la bateria... M'agradava veure com cantava els cors de So lonely i es protegia els dits de les mans amb cinta aïllant negra. Ni tan sols l'estètica m'agradava: sempre anava amb samarretes sense mànigues, i pantalonets curts típics dels '70 i que ara només trobo al Women' Secret. Tot i així..., per alguna raó, era extremament sexy.
The Police ha tornat; espero que passin per aquí en la seva gira europea. Més que res perquè tinc curiositat per saber com veuré ara aquesta icona sexual dels meus "años mozos".
6 comentaris:
Ohhh! Però que grans The Police!!!Jo també espero que passin per BCN...T?has deixat el Every Breath you take, penso...que també és una gran cançó que molta gent només coneix per la versió que Puff Daddy va fer als 90'.
Bon dia a tu també, Àngels!
Sí, la conec i m'agrada molt! Però em cansa que sempre se'ls identifiqui amb aquesta cançó... També m'encanta "Can't stand losing you"...
Tu si que "avorreixes". Bon intent
Com?
bona nit i bona hora!
Primer de tot, em van encantar els teus deures, de l'altre dia, quejo vaig llegir ahir, diria!
I sobre police, bé suposo que per l'edat a mi no em van tocar (tot i que hi ha grups que escolto des de petit que per la mateixa regla de tres no m'haurien de tocar, però bé, són misteris). Plice és d'aquells grups que sempre hi seran, si més no la imatge de Sting crec que farà que no s'esborrin aquells anys.Suposo que també em faria gràcia veure com es mouen dalt de l'escenari, tot i que jo estic bastant en contre de les retornades artístiques un cop es donen per acabada. Però bé. Però una coseta, jo tenia entés que només s'havien ajuntat per aquesta gala i ja està, però potser estic mal informat, ja pot ser
bateries? ai no nena... a mi m'agraden els cantants... els protas i sense dubte l'estil i l'encant de l'sting... mare de deu encara avui amb casi 60 anys q deu tenir l'home es super atractiu ja se sap kuan vindran aki en akest tour q faran?
Publica un comentari a l'entrada