In the mood for love, de Wong Kar Wai
La psicòloga i escriptora Remei Margarit ho retrata prou bé en l'article que va publicar ahir La Vanguardia.
"Frente a una demostración de desamor, uno se queda como desvalido, como si se hubiera presentado con un ramo de flores y le hubieran dado con la puerta en las narices. Es el desconcierto, el no entender nada de lo que está ocurriendo, y es que el desamor quiere exactamente eso, desconcertar al que siente como oponente. Es una batalla desigual, porque a una mano tendida se le da un puñetazo. Es un cambio de registro unilateral, sin aviso previo, ni tan sólo una declaración de hostilidades clara.
Pero después de muchas dudas acerca de qué ofensa puede haber provocado aquella situación, uno se da cuenta de que no es una ofensa, es sencillamente que el desamor hace acto de presencia como una señal inequívoca del odio.
Al ser humano le cuesta encajar que alguien le odie; existe una especie de mecanismo de defensa que intenta una y otra vez establecer puentes de buena voluntad, que, a su vez, son destruidos una y otra vez".
I continua..., i la resta és molt interessant, també... És curiós de veure, quan llegim coses per l'estil d'aquesta que acabo de citar, que tots, tant diferents que acostumem a ser els uns dels altres, tenim els mateixos patrons de comportament en certes circumstàncies. I qui no s'hagi sentit com retrata la Remei Margarit, és que és el putu amo -o la puta ama.
La psicòloga i escriptora Remei Margarit ho retrata prou bé en l'article que va publicar ahir La Vanguardia.
"Frente a una demostración de desamor, uno se queda como desvalido, como si se hubiera presentado con un ramo de flores y le hubieran dado con la puerta en las narices. Es el desconcierto, el no entender nada de lo que está ocurriendo, y es que el desamor quiere exactamente eso, desconcertar al que siente como oponente. Es una batalla desigual, porque a una mano tendida se le da un puñetazo. Es un cambio de registro unilateral, sin aviso previo, ni tan sólo una declaración de hostilidades clara.
Pero después de muchas dudas acerca de qué ofensa puede haber provocado aquella situación, uno se da cuenta de que no es una ofensa, es sencillamente que el desamor hace acto de presencia como una señal inequívoca del odio.
Al ser humano le cuesta encajar que alguien le odie; existe una especie de mecanismo de defensa que intenta una y otra vez establecer puentes de buena voluntad, que, a su vez, son destruidos una y otra vez".
I continua..., i la resta és molt interessant, també... És curiós de veure, quan llegim coses per l'estil d'aquesta que acabo de citar, que tots, tant diferents que acostumem a ser els uns dels altres, tenim els mateixos patrons de comportament en certes circumstàncies. I qui no s'hagi sentit com retrata la Remei Margarit, és que és el putu amo -o la puta ama.
4 comentaris:
Estic d'acord amb l'autora.
De vegades ens costa creure que aquelles persones que hem estimat puguin arribar a fer-nos mal; amb la seva ignorància, el menyspreu. I quan et passa, et sents tant desconcertat..., et sembla com si tot allò que has viscut amb aquella persona fos una farsa. Et sents estafat. Les frases boniques, els sms romàntics, els petons i els regals de cop són recordats amb un cert odi, i ràbia. A tots ens ha passat alguna vegada.
Sempre he pensat que el millor que pot passar-te és dir-te a tu mateix/a que "a otra cosa, mariposa". El més segur és que aquella persona no t'estimava tant com creies.
No és una farsa en el moment que es viu, ni cap estafa. Si us plau, deixem la mentalitat de Telettubie per les pel·lícules i siguem realistes.
pd. "El més segur és que aquella persona no t'estimava tant com creies". Quina frase més absurda i pueril. Clar que t'estimava, però en aquell moment. Lamentablemeny (o sortosament) l'amor no és per sempre. S'ha d'acceptar els canvis i també, si cal (això no ho veig reflexat enlloc) fer autocrítica.
M'és igual el que digui el primer comentari. El que és interessant és allò que diu la Remei Margarit. Un comportament ben humà.
Trobes interessant algú que diu que "al ser humano le cuesta encajar que alguien le odie; existe una especie de mecanismo de defensa que intenta una y otra vez establecer puentes de buena voluntad, que, a su vez, son destruidos una y otra vez?
És a dir, algú que compara el desamor amb l'odi?
O jo no ho entenc o aquesta dona no hi toca.
Dani
Publica un comentari a l'entrada