Projecte zero, o freeriders total

Així s'inicia el relat del meu company d'universitat Xevi -a qui espero que no importi que el citi-, que entrevistarem dijous al taller de televisió. M'encanta!
"Són ¾ d’11 de la nit quan arribem a Cerdanyola amb un tren que no hem pagat i que portava 25 minuts de retard. Hem de passar pel pis a fer l’últim mos i arreplegar les fiambreres que ens serviran pel sopar de cada dia d’aquesta setmana, que demà dilluns 15 d’abril de 2002, començarà, i en la qual viurem a la universitat i ho farem sense ni un duro, aprofitant l’excedent que es genera en aquesta universitat, utilitzant els seus serveis i demostrant, com havíem dit moltes vegades, que es pot viure a la universitat sense diners. Així doncs, comencem la nostra particular aventura de supervivència que si tot va bé ha de durar fins divendres."
Alguns fragments memorables:
"Ens inventem el síndrome de l’indigent per descriure la situació de cansament psicològic i físic, sentiment de solitud i automarginació, en la qual cada cop tens menys il•lusió i motivacions, et limites a viure en el sentit biològic del terme, cosa que acaba amb la total exclusió social. Unes sensacions que no hem experimentat però que intuïm, i que ens fan concloure una cosa important: la indigència no és per a nosaltres un model ideal de vida, potser per culpa de la nostra educació, però és així.
I acabem aquesta vetllada rentant les fiambreres al lavabo i comentant la gran contradicció que posa de manifest el nostre experiment; que es pugui viure de les sobres en el mateix món en el que cada dia quaranta mil persones moren de gana."
"Aquest segon dia ja no vaig tant cansat, estic despert i compleixo amb tot el meu calendari acadèmic. Alhora de dinar la gent del meu voltant ha quedat perplexa veient com jo, amunt i avall amb plats i plates diferents, no només m’afartava sinó que m’omplia les fiambreres. És molt divertit veure les cares de la gent, per ells ets la cosa més extranya del món, i com qualsevol cosa que se surt de “l’estàndard de normalitat” que tant ens agrada de trencar, et consideren lleig, no desitjable i sospitós de pertànyer a algun grup radical que vol trencar la pau i harmonia en la qual viu el seu món. És una de les coses que comentem en el nostre segon sopar, que la gent s’ha tornat molt delicada, sembla que qualsevol cosa els fa fàstic, és curiós com ens adaptem a les noves coses que ens “faciliten la vida”, i que difícil seria per a molta gent passar moments difícils. Tal i com diu la meva iaia, com es nota que no hem viscut una guerra, som tots uns figaflors!"
"Primer de tot he intentat tallar una mica el cabell d’en Sergi (Sense gaire èxit amb unes estisores de joguina), i després ens hem ficat la roba més neta que teníem i ens hem dirigit cap a la Vila. Només d’arribar-hi ja hem flipat bastant amb l’ambient de festa i de disbauxa que si respirava; música, crits, i nenes...moltes nenes. Després d’intentar colar-nos a un parell de festes privades, i quan ja caminàvem una mica desanimats perquè no trobàvem cap pla; vàrem aparèixer, com per art de màgia, a la terrassa de la G. M., una compatriota de Manlleu que estava mirant la tele amb les seves amigues quan varen aparèixer dos homenots amb grans motxilles. "