Vides paral·leles

Com que aquests dies estic un pèl avorrida -he de fer feina de la uni i m'arrossega la desídia- he pensat a veure Bloomberg televisió des de la xarxa. M'ha fet gràcia sentir la Susana, una de les presentadores, i veure-la (tot i que pixelada...). Li he escrit per dir-li-ho, i m'ha contestat al cap d'una estona amb unes conyes que ens portàvem. Al cap d'una mitja horeta, m'ha contestat el Javier un mail que li vaig escriure fa uns dies.
Però bé, no és això de què vull parlar, que és irrellevant... És que hi ha una cosa que sempre se m'ha fet estranya i en què m'ha fet pensar aquesta situació. Potser sembla una tonteria, però la qüestió és que sempre se'm fa estrany de pensar que la vida continua lluny d'aquí. Molt sovint, en experiències com la que he tingut a Londres, a la tornada em dóna la sensació que tot allò que he viscut és com una mena de ficció. Els escenaris, les persones i les situacions.
Les persones deixen de ser somriures, una veu, una conya i de tenir una temperatura de poc més de 36 graus centígrads a ser un e-mail o una imatge per la televisió. T'expliquen com va tot allà, que si als becaris els diuen que hem deixat el llistó ben alt per espantar-los una mica, i et diuen coses maques i que no s'obliden de tu. Però com que són lluny tan físicament com de la meva realitat quotidiana, sembla com de mentida...
Quan era petita i anava a dormir, m'imaginava què feien els meus amics del cole en aquells moments. Si ja dormien, si llegien, si la seva mare els explicava un conte... M'hagués agradat teletransportar-me i, com que ja tenia vocació de voyeur, poder-ho presenciar.
A més de tot això, se'm fa estrany pensar que els meus amics, els dos becaris que ens substitueixen a la Violant i a mi, estan vivint una experiència paral·lela a aquella que he viscut en aquest temps. Les explicacions dels companys, familiaritzar-se amb el sistema i amb la ciutat... Me'ls imagino passejant per on he passejat, per on he viscut, per on he menjat i rigut, i que es creuen amb la gent que ha estat important per mi en els darrers mesos, i ells, sense saber-ho... Bé, no sé com explicar-ho...