Mans grosses que pessiguen pa xinès

Fotografia del Richard Avedon

He arribat fa una estona a casa. Arribo tard perquè de vegades no sé com fer-hi passar les hores. He tornat amb ma germana als Ferrocarrils i he pesat figues i m'he adormit un milió de vegades. M'he sentit una mica malament, perquè al cap i a la fi, si l'he trucada per compartir trajecte de tornada era per poder xerrar una estona...
Mentre escric aquestes línies, sento la mare com xerra amb la iaia al pis de dalt -sóc al soterrani-, i l'estómac que em reclama el sopar calent.
Encara són dies estranys: m'he de situar amb les classes i ordenar les meves coses -des d'un punt de vista físic i també figurat. Ma germana diu que si sóc tant desordenada és que jo tinc les idees també desordenades. Deu ser això.
Avui he dinat amb el meu amic de les mans grosses: porc agredolç, rotllos de primavera amb shitake i pa xinès que gairebé degotava de tant d'oli com hi havia. Sempre ric amb ell i si no hi és el trobo a faltar. Però les coses han canviat, de forma subtil, potser. Ja no és la novetat, ni sóc la novetat. Ja no ocupa els meus pensaments amb la mateixa intensitat, ja no bullo per dins quan li agafo els mitxel·lins si anem amb la moto, ni m'extasio quan sento l'olor del seu perfum; ja no m'he de reprimir les ganes de dir-li t'estimo i estrémer-me només de pensar-hi. No sé, és estrany i m'entristeix de veure que l'emoció, tant excepcional que sentia fa uns mesos, s'ha esvaït; s'ha descafeïnat. Deu ser això de veure que no porta enlloc, que és impossible, que no val la pena plantejar-s'hi res*. Potser s'ha mort de tants dubtes, de tants estira i arronses. Sap greu. Vaja, estic una mica mística avui. I per més inri he tingut una tarda taquicàrdica = cafè de la uni+atabalamenta al taller de tele+síndrome premenstrual. Però estic bé. Normal, estàndard. Que no sé si és igual que dir psè. Simplement, em falta una mica d'il·lusió. Que no vol dir que estigui desil·lusionada. Estic com en un estat letàrgic, com un capoll que té ganes de poder eclosionar d'una vegada. Si no, és molt avorrit. Els dies són grisos, a dins del capoll.
Acabo de llegir el fotolog del Miqui Puig (www.fotolog.com/miquipuig), i us en poso un fragment que m'ha agradat especialment. Trobo que, tot i redactar d'una forma força senzilla, n'hi ha prou per descriure molt bé les sensacions i sentiments. I, la veritat, ara que l'acabo de llegir, m'ha tocat una mica...
Voilà el fragment que més m'ha agradat:
"cené con una amiga y su novio, estan muy y
felizmente enamorados. su hijo me pregunto si me gustaba a mi
alguien, es lo que tienen los niños. dude. iba a decir tu nombre
pero luego dije que no. cosas que pasan. al no tenerte cerca he
perdido la costumbre y las ganas de querer a nadie creo. otra
amiga me cuenta que han encontrado el piso de sus sueños con
ese chico que la hace feliz. fue un dia duro, me levante con los
pies enfundados en unas ridiculas y tipicas zapatillas de cuadros
que arrastraba por el piso, al meterme en la cama volvi a pensar
por que le habia contestado al pequeño aquello. ahora ya no era
una mentira, era lo que tenia. abraze a la almohada, muy pero
que muy cansado..."

*No te m'enfadis, noi de la Rive Gauche... Ja saps que segueixes sent molt important per mi. I ja em diràs alguna cosa de lo de Torí. Pot estar bé.