Adéu al confetti de colors

La mare ja ha guardat les guirnaldes de Nadal al bagul de l'entrada, jo ja he estrenat el barnús taronja fluorescent de l'Agata Ruiz de la Prada que em va regalar per Reis i ja m'he pres un parell de cafès amb la cafetera nova que hem regalat als pares. Tot i que encara queden els llums de Nadal en algunes urbs catalanes -crec que a Barcelona no, els de la brigada municipal són bastant més eficients que a la majoria de ciutats-, ja fa temps que s'ha perdut el rastre del confetti de coloraines de la cavalcada.
Torno a les classes i sento una barreja d'il•lusió i de mandra. Reveig i abraço amics i companys, els recito el mateix discurs a tots quan em pregunten com m'ha anat tot per allà a dalt, i vaig a dinar amb el meu amic de mans immenses i sempre seques -a aquest ritme, m'acabarà la crema de mans- que, com en aquests dies de cap de setmana, em regala converses plenes de xispa, bromes i carícies fraternals, que em fan somriure i sentir contenta de tenir-lo com amic. De vegades és una mica gilipollas, però bé..., me l'estimo molt.
Per la tarda, fem taller de tele. Aviam com m'anirà; sempre em costa això de veure'm a mi mateixa: identificar els tics, veure's menys afavorida de com em veig al mirall, sentir-me la veu i ser observada pels companys. Però al cap i a la fi, es tracta de perdre aquesta vergonya i acceptar la pròpia imatge...
Acabades les classes, enfilo, com tantes vegades en l'últim curs, la Rambla per agafar els Ferrocarrils. Pel tren em trobo una coneguda que fa segles que no veig, i ens posem al dia de les nostres vides. És interessant de veure com la vida evoluciona -per als seus germans, per als meus, per mi- però no per altres. De vegades trobo gent que estan igual ara que fa 4 o 5 anys; gent que estarà igual d'aquí a 5. A ella, però, no l'he vista igual al 100%. Si ja em semblava una mica estranya abans, ara l'he vista com una mica boja. M'ha donat una mica de mal rotllo la seva rialla i les dents mig trencades i grisoses, l'alè pudent de tabac i la pell blanca i nívia. Sempre he pensat que és molt bona noia, però que no ha tingut sort amb la família que li ha tocat i que no ha fet res per omplir de color la seva vida o, si més no, dirigir-la d'una manera que la satisfaci una mica més que no pas ara.
A casa, sopar amb un menys (col amb patata i butifarra). El meu germà ha arribat fa unes hores a Nova York. S'hi estarà 5 mesos, però d'aquí a unes 3 setmanes farà una visita relàmpago per anar al casament d'un amic seu, de qui és padrí de boda. És estrany de pensar que jo vaig sortir-hi, amb aquest noi. M'esgarrifo de pensar que, si la cosa hagués tirat endavant, tindria un futur marit amb la cara de lluna plena i enclenxinat; estaria pagant un pis de 80 quilos i tindríem un cotxe de mida familiar per portar tota la família nombrosa que hauríem de començar a engendrar consumat el matrimoni.
Ja a les postres, la mare, mentre pelàvem cadascuna la nostra mandarina, m'ha explicat que l'Andreu, el fill del meu cosí i un nen de dos anys preciosíssim -sembla el petit príncep, però en alegre i simpatiquíssim...-, ha flipat tant amb la visita dels Reis, que de nit deixa galetes al menjador per veure si tornen a passar i a deixar-li més regals...