Des del primer cop que hi vaig estar, m'ha encantat el pis de M. a la Barceloneta. El menjador-cuina m'encanta: les estanteries farcides de llibres d'arquitectura, d'urbanisme, d'art i de literatura nord-americana contemporània. L'aparell de música, els CDs i els vinils; la taula amb el PC, el sofà de blanc impolut i la llum tènue de quatre làmpades disperses per l'estança. Però el que més m'agrada són les vistes: hi he arribat a mitja tarda i mentre el mirava, assegut al sofà, no podia evitar que els ulls es desviessin per veure com el taronja del sol tenyia l'skyline barceloní.
Ens hem fet dos petons, sonava jazz; quan portava dos o tres glops de la Coca-cola ja sonava l'Elvis. I, abans que marxés, ja s'havia acabat el disc i el menjador estava il·luminat pel verd catòdic de la gespa del Camp Nou.
Feia temps que no ens vèiem. En els últims anys havíem coincidit algun cop per la Rambla, però només ens havíem saludat i parlat un parell de minuts. Crec que deuria ser pel 2003 que vaig trepitjar el seu pis per última vegada. Des de llavors, sembla que no hagin canviat gaire coses: ara hi ha ascensor, hi ha una taula nova al menjador i ell té més canes. Jo tinc uns quilos més, el cabell pràcticament igual, i els horitzons igual de difusos.
Hem estat xerrant durant un parell d'hores i mitja. Sempre que quedem, ens posem al dia de com ens va tot, i acabem parlant de la vida, dels objectius que un es marca. M'aconsella, i m'agraden els seus consells. Potser perquè l'admiro, i perquè els diu amb tendresa i carinyo, i perquè sento que té raó i m'anima.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada