De gran...

...potser estaré tant pirada com aquesta dona, potser. Vaja, que per com em van les coses, és bastant probable. Però també és bastant probable que passi les tardes com les dones que he vist avui quan he sortit com a ENG amb la meva amiga Marta a rodar al nou restaurant-pastisseria que ha obert la família Farga a la Gran Via. Eren un grup d'unes vuit senyores -una mica pijetes, suposo; no crec que gaires iaies vagin a passar l'estona en un lloc tant exclusiu com aquest-, que es deien "Hola, maca!" quan anaven arribant. L'han feta petar al voltant d'una taula on corrien les infusions, els bíterkas, tasses plenes de xocolata calenta i cafès amb llet. Melindros i tartes tatin i pastes de full i catànies de Vilafranca i bombons de licor. Corrien els tovallons arrugats i plens de pintallavis rosa nacarat amb restes de boqueres de iaia i de Cacaolat. Molles de croissant, cristalls de sucre refinat i morè dispersos per la fusta de color caoba de la taula. Segur que feien olor de laca, de caldo i de te, de perfums dolços i recarregats, i de naftalina.
M'he imaginat que s'explicaven les xafarderies i criticaven joves i consogres, fardaven dels néts i s'ensenyaven les noves creacions fetes amb ganxet i parlaven de les receptes de l'Arguiñano. És fàcil d'imaginar. Però el més probable és que caigui en el tòpic. És possible que, realment, en comptes d'això parlessin de física nuclear o de com atemptar contra el Bush, o del canvi climàtic o de la treva amb ETA o de la nova desfilada de Jocomomola a la Passarel·la Barcelona.

Jo no sé pas com seré d'aquí a llavors, d'aquí a que sigui com elles. Em pregunto si encara m'agradarà parlar de xafarderies, d'amants i desamors, de cine, fullejar l'Hola els dijous i relaxar-me -sí, ho confesso- mirant el Mira quién baila -si és que llavors encara existeixen. Disfrutaré sota una manta i ajaguda al sofà, menjaré xuxes d'amagat i les capses de bombons duraran pocs dies als armaris de casa. Conduiré i cantaré escoltant discos que encara no han sortit, d'artistes que potser encara ni han nascut, o d'autors coetanis que ja seran morts o que, d'aquí a llavors, ja seran clàssics. Amb sort, hauré après a fer mitja i els meus fills i néts portaran unes bufandes súperxules de ratlles fetes per mi. O no. No ho sé.