Green grass

Fotografia d'Anders Petersen, autor descobert fa dos dies en una galeria de Londres, la Barbican
Aquests dies són d'aquells en què l'herba del veí sembla més verda. Estic una mica apagada, tinc ganes de recuperar l'optimisme i les ganes de riure amb sinceritat, de sentir aquell pessigolleig dins meu, de sentir-me viva.
No sé cap a on va la meva vida. Li ho comentava a un ex-professor meu, tutor del meu projecte de fi de carrera (i amic). Li manifestava la meva preocupació pel fet que crec que a aquestes altures ja ho hauria de tenir clar. Sempre em diu coses tan simples, però molt renconfortants. Que et responguin un e-mail immediatament, rubricat amb una frase tant òbvia com "Per cert, amb 26 anys jo no em preocuparia gaire sobre si ets o no gran per fer determinades coses", és l'única cosa que et fa falta per somriure i carregar-te d'energia en dies així.
Em preocupa com serà tornar a casa. No sé si he canviat (físicament, sí: m'han crescut els cabells i també la massa lipídica), si he millorat com a persona, si he après (suposo que sí, però ara no en sóc gaire conscient). Crec que el que sí que hauria d'haver après i no he fet és a pensar menys, a donar menys voltes a les coses.
Sovint em pregunto com estarà tot allò que vaig deixar. Igual? Al cap i a la fi, per mi és com si hagués passat molt de temps; allà, les coses sembla que vagin més a po a poc.
Començaré una altra etapa. Per uns mesos, si res no canvia, em dedicaré 'només' a la carrera i al periodisme -si aconsegueixo fer alguna col·laboració. Tinc curiositat per saber com va, i ganes de ser de nou 'només' una estudiant. Espero no avorrir-me.
Bé, ja falta menys per descobrir-ho.