Recta final

El Busaba, per dins

Encara tinc cremor d'estómac de l'English breakfast d'aquest matí a l'hotel. Aquesta ha estat la meva primera nit allà, després que ahir fes la mudança a corre cuita de casa la Nadia. He dormit intranquil·la, amb aquella por d'haver-me oblidat alguna cosa a casa seva degut a les presses a l'hora de fer la bossa. He passat fred però ja m'han dit que ho solucionarien, que no funcionava la calefacció però que avui ja hi aniria un noi a arreglar-ho.
Ha estat un cap de setmana genial. Divendres no vaig fer res de bo, estava destrossada després d'una setmana dura de feina. Dissabte em vaig llevar relativament d'hora. Per sort, la Nadia havia de marxar a fer no sé què i em va deixar sola a casa. És un luxe de què no gaudeixo gaire sovint... Total, que vaig posar Los planetas prou fort com per sentir la música des del bany i vaig prendre una dutxa amb la porta oberta. Però aquesta pau va durar poca estona. Quan ja estava acabant de dutxar-me vaig sentir que s'obria la porta del carrer. Era la Nadia, que necessitava imperiosament anar al lavabo. Li vaig preguntar si havia de fer pipi o caca..., i havia de cagar. "És que és el que em passa després de prendre'm el cafè", va dir. I, ostres, és que el bany és molt petit i a la banyera no hi ha cortina... I el WC està gairebé enganxat a la banyera!!! O sigui que més o menys vaig tapar-me una mica i em vaig seguir tirant aigua calenta per no destemplar-me mentre ella s'asseia a la tassa i alliberava el presoner. La confiança fa fàstic, i mai més ben dit, tu... Quan s'eixugava vaig girar dissimuladament la cara, no tinc ganes de veure aquestes coses... Quan ja estava i s'havia de pujar les calcetes es va girar i em va posar el cul a la cara. Vaja, al·lucinant... Però bé, deixem de banda els detalls escatològics... Un profe em va dir que segurament he après molt més com a futura periodista vivint amb aquesta senyora que no pas fent les pràctiques a Bloomberg... I no dubto que té raó...!
Quan vaig estar llesta vaig fer camí cap a Camden. Vaig equivocar-me de direcció al metro -no sé on tinc el cap últimament-, però al final hi vaig arribar. Trobo que hi ha molta merda, en general. A totes les botigues hi ha si fa no fa el mateix menys en algunes, que són una excepció. Crec que el que val més la pena és l'ambient. Sí, hi ha molts turistes, però també molts gòtics i sinistres i punkis. Vaig comprar alguns regals de Nadal i autoregals, vaig menjar un pie -pastís de carn- amb puré -mash- molt fastigós en un lloc que esmentava la meva guia. Vaig compartir taula amb una família una mica friki, amb una matriarca coixa, grassa i miop però agradable.
Vaig riure molt amb una manifestació de com 1.000 Santa Claus que repartien cols de Brussel·les i cridaven "What do we want? Christmas!!!! When do we want it? Noooow!!!!", simplement pel gust de passar-s'ho bé. Tot seguit, vaig anar cap a casa.
Necessitava descansar una estona i preparar-me pel concert. Havia quedat amb la Chiara a tres quarts de set. Vam anar a sopar a un tailandès -el Busaba Eathai, a Wardour Street- on vam compartir una taula quadrada i immensa amb 10 persones més i, per 15 lliures cadascuna, vam disfrutar com porquetes, especialment amb els calamars arrebossats i assaonats amb suc de llima. Brutal, crec que no havia disfrutat tant en molt de temps. I llàstima que no tenen postres... Tot seguit vam recollir les entrades i vam fer temps en un Starbucks, jo amb un Mocha entre les mans i ella amb un Skinny gingerbread latte amb nata per sobre.
El concert va estar prou bé. El vam mirar des de la balconada per dues raons: no ens flipen ni ens coneixem gaires cançons i per això preferíem veure'ls bé, no necessitàvem tant ballar/viure el concert; gairebé tot el públic eren tios i anaven una mica passats de voltes.
Tot seguit vam compartir un gelat i, ella, de nou, es va prendre un cafè, i vam marxar cap a casa. Jo, a peu i glaçada. Ella, en taxi.
Paral·lelament, el meu company de feina havia disfrutat del concert del Jarvis a què jo hauria volgut anar... (Per cert, m'ha dit, ara que li ho he preguntat: hola, malisimo, me temo.. a mi me daba un poco de curiosidad pero la verdad es que las mejores partes fueron cuando dejaba de tocar y armaba un monologo.. y el sonido era horrible tb, que decepcion..". Vaja, a veure què tal el concert de divendres, doncs.
Diumenge vaig anar també de compres. Aquest cop, a Spitalfields, un mercat que hi ha molt a prop de la parada de metro i de tren de Liverpool Street. No he anat a gaires mercats, però aquest m'encanta. I amb la proximitat del Nadal, encara estava més maco. Roba, formatges, joies, bolsos i sucs naturals; i un pie molt més bo que el del dia anterior.
Vaig passar per Camden de nou per comprar unes coses que m'havia demanat la Nadia i vaig saludar els familiars que l'havien vinguda a veure abans que marxi cap a Sitges: la tieta -una vella xuclada, de metre 50, amb ulleres de cul de got i amb una parpella mig caiguda, amb un cendrer i una cigarreta fumejant penjant de forma perenne entre els seus dits; la cosina, que semblava de cera i portava un bucle i un tupè amb 100 ml de laca, com a mínim; el marit de la cosina, alt i amb una mica de panxeta birrera; i el Dustin, el fill de la Nadia: primet, amb veu ronca però fina, una miqueta amanerat, amb un català perfecte -llàstima que no fa les esses sonores- però que sembla un tros de pa.
Vaig fer la bossa a tota merda i em vaig arreglar també a tota merda. Per sort, el Nikos em venia a buscar en cotxe i em va acompanyar a l'hotel per deixar les meves coses.
Vam sopar al Yauatcha, un japonès molt xulo que hi ha al Soho. Força car i bo, però la veritat és que el dia anterior, al Busaba, vaig disfrutar més i per força menys diners... I ell, la veritat és que estava guapíssim. Per sort s'ha tallat els cabells; anava amb una camisa -no sé què em passa, però m'encanten els nois amb camisa- i americana. Va estar charmant. M'agrada i no sé per què, perquè som tant diferents i incompatibles!
Ens vam intercanviar els regals de Nadal: jo Kill Bill, i ell un penjoll preciós de l'illa de Naxos (una caracola d'aquestes erosionades perquè no et posin un mal d'ull). Sempre n'havia volgut un. I tot i que aquest no el va comprar per mi, sinó que l'havia comprat molt de temps enrere, em vaig emocionar una miqueta.