Miedo a la muerte estilo imperio*

*Títol d'una cançó d'Astrud

La Washington Square de Nova York, fotografiada aquest matí pel meu germà
Sempre he pensat que, quan et fas gran, t'adones de cop que les idees amb què has viscut feliç la teva infància són mentida: els Reis són els pares, els nens no vénen de París, i la gent es mor. Segurament a molts ens n'han parlat, de la mort, quan som petits. Crec, però, que no som conscients de què representa fins que entrem ben bé a l'adolescència.
He tingut la sort que no s'han mort gaires persones properes a mi, però recordo quan feia tercer de carrera que la mare d'una amiga es va morir. Era el primer enterrament a què anava -quan va morir el meu avi, era molt petita i no m'hi van portar-, i em va impactar molt. L'endemà, moria la veïna.
Recordo que un 22 de juliol de fa tres anys i mig, quan tornava cap a casa, vaig veure el cos d'un noi estès al terra, tapat amb un llençol, una moto al costat i un regueró de sang. Els pares, estaven asseguts a la vorera, en silenci. La gent s'ho mirava, la periodista del Diari de Sabadell feia fotos i jo vaig passar just en el moment que arribava la tia del mort. No podré oblidar els crits que feia..., els vaig sentir gairebé tot el trajecte que vaig fer cap a casa. Em vaig quedar aixafada durant un parell de mesos, i la veritat és que la majoria de vegades que passo per allà encara hi penso; em fixo en la crespó negre, en si hi ha un ram posat o no.
De cop, la mort apareix a la teva vida -la visquis en primera persona o no- i l'has d'asumir. T'imagines aquells que estimes morts i se't posen els pèls de punta. Reses perquè no els passi cap desgràcia. Però és llei de vida, i per ser feliços no hi hem de pensar; o, si hi pensem, ha de ser per tenir clar que tempus fugit.
Suposo que m'ha vingut al cap tot això perquè al tren he escoltat la cançó d'astrud que titula aquesta entrada i perquè ahir vaig llegir el llibre del Juanjo Sáez -Buenos tiempos para la muerte. Em va agradar molt, i m'agradaria posar-ne algun fragment, però és difícil perquè està tot il·lustrat. Tot i així, posaré un trosset del pròleg que fa el seu amic, Marc Piñol:
"(...) la muerte, a nivel estrictamente físico, no representa nada; el problema está en los que se quedan vivos; que, muy en el fondo, todos nacemos un poco muertos; y que, en definitiva, la muerte no es esa luz que todos esperan ver al final del túnel, sino el final de una luz que no se suele valorar mientras se tiene".