Conjunt de 8 xapes comprades a la botigueta de l'Institute of Contemporary Arts (ICA) de Londres. De fons, la postal de comiat que em van fer els meus amics-companys de curro a Bloomberg TV (¡¡¡Un besote, J., que ya sé que me lees de vez en cuando!!!).
En èpoques d'exàmens, em mossego les pells, les ungles i me les llimo, em trec porus negres. Llegeixo una estona els apunts però no sóc capaç de concentrar-me; penso en què hi ha a la nevera, em pregunto si encara queda xocolata a l'armari i penso en el noi que m'agrada, que també és com la xocolata.
Gandulejo per casa amb el pijama, em faig el llit a la una del migdia. Dutxa purificadora i mascarilla als cabells. Envio algun sms una mica absurd fruit de l'avorriment, però no en rebo resposta. Millor, penso. Consulto blocs i fotolocs, xatejo pel messenger i consulto el correu. Envio algun mail que tenia pendent. I estudio una mica.
Miro el llistat dels mitjans on podria anar a fer les pràctiques, i no sé per on tirar. I només tinc dos dies per decidir-ho. Sempre m'ha costat prendre decisions com aquesta. Sembla que siguin determinants a la nostra vida. I és clar que comencen a asfaltar el camí de la nostra carrera, però no n'hi ha per tant -ho dic per autoconvèncer-me; en el fons sé que tinc raó. Sempre podem refer-lo, i sempre hi ha bifurcacions i cruïlles al camí que ens permetran prendre una altra direcció.
Fa temps que penso que he perdut una mica el nord i que hi ha massa camps magnètics que desvien la meva brúxiola ara cap aquí, ara cap allà.
No se m'ha donat mai bé això d'orientar-me. A la carrera ho passava fatal amb la cartografia i la fotointerpretació. No em parleu de coordenades, ni de corbes de nivell, ni on és el carrer per on he circulat milions de vegades, perquè no us sabré portar on toca. I això és sense cap mena de dubte, la metàfora de la meva vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada