In the mood for love

No estic gaire inspirada avui... Potser és perquè -contràriament a allò que tenia previst- avui em toca fer torn de matí i, per tant, vaig en cotxe a la feina. I és quan agafo el metro que veig i esquivo els commuters que, com jo, van a currar a la city; em trobo als repartidors de diaris gratuïts, que et somriuren i donen les gràcies quan els n'agafes un; sento les cançons dels músics al metro i l'aire fred que m'enrogeix les galtes. Vaja, que em passen més coses que veure el món a través dels vidres impoluts del Mercedes i que sento coses més interessants que el "Good morning" del conductor amb accent indi. I em vénen més ganes d'explicar les coses que sento i que observo.
Per això, a manca de ganes de parlar sobre res, he decidit posar aquesta fotografia de la pel·li del Wong Kar-Wai -molt xula- i titulada "In the mood for love". I aprofito per plantejar una pregunta: cal estar "in the mood for love" per enamorar-se, o aquestes coses arriben quan arriben? Jo sóc de l'opinió que t'enamores normalment quan menys t'ho esperes..., i que quan menys ho busques resulta que topes amb algú que et sorprèn... I per això, tant que (EM) costa enamorar-se (ME), no entenc que hi hagi gent que s'ho deixi perdre pel fet que no estan "in the mood"... Amb lo xulo que és... Tot i que admeto que, com em va dir el Nikos un dia, estar enamorat és una malaltia, de vegades un no-viure... Et fa sentir als núvols però també fa patir, et fa estar menys concentrat en les teves coses, però per altra banda també et puja l'autoestima i et permet afrontar els reptes del dia a dia amb un somriure a la boca...