El viento nos llevará

És el títol d'una pel·li de l'Abbas Kiarostami que no recordo si he vist o no, però que trobo molt evocador. Per això poso una foto d'una de les seves pel·lícules, sempre molt poètiques.
Avui tinc un dia una mica baix. Sé que he de sentir-me afortunada de ser aquí, però ara que hi sóc, crec que no n'hi ha per tant. Potser és que no estem mai satisfets amb allò que tenim?
Ahir a la nit vaig fer una sobretaula de dues hores amb la Chiara, la noia que ocupa l'altra habitació de la casa on visc. Li vaig dir que molt sovint idealitzem estudiar/treballar fora, sempre pensem que ens pot aportar moltes més coses que no pas quedar-nos a casa. I en certa manera és veritat, perquè et permet conèixer gent nova i diversa, nous llocs i noves maneres de fer. Però sovint el problema, com he dit abans, és que no sabem valorar prou allò que tenim i per això no li treiem tot el suc. I jo crec que Barcelona té poques coses a envejar a Londres. Potser l'oferta cultural i musical, que és impressionant, i segurament també la diversitat, però ja està. Jo el que veig és que els londinencs no s'estimen gaire la seva ciutat i que matarien per viure a Barcelona. A la capital britànica tot són problemes: les drogues, el transport, la seguretat, l'habitatge, el clima, l'educació, la precarietat laboral... Molta gent viu aquí només perquè és on hi ha el capital, on hi ha les ofertes de feina.
Els barcelonins, la majoria somien a viure a londres, la "gran capital europea". I fins i tot estan disposats a treballar del que sigui -cosa que no farien a casa seva- simplement per tenir l'oportunitat de viure-hi. I si tu hi ets i representa que no t'ho passes teta ni flipes, sembla que algo falla o que et passa algu raru.